El paper de la família

La família és el context en el que es desenvolupa gran part de la vida de la majoria de les persones, com afirma Fantova (2000). Així com, aquest és l’entorn que més influeix en la persona.

La família té 5 funcions dins de la societat, i les detalla el propi autor:

1. Funció econòmica, ha de proveir dels recursos necessaris

2. Cuidat físic, ha de promoure seguretat, descans i recuperació

3. Afectivitat, molt important, significa donar amor i estima a tots els membres per igual

4. Educació, oferir oportunitats d’aprenentatge, de socialització i d’autodefinició

5. Orientació, donar referències.

Si la família és un context molt important per qualsevol membre, imaginam la importància que recau amb aquesta quan tenim un fill o filla amb discapacitats.

I més important ha de resultar aquesta família per nosaltres, com a professionals del sector, per atendre a les seves necessitats i oferir una ajuda al més adequada a les seves característiques i a les del fillet/a.

És molt important el saber ESCOLTAR i ENTENDRE. Les famílies, des del naixement, han recorregut un camí, amb les seves dificultats i entrebancs, però també amb les seves alegries. Sobretot el camí de dificultats és el que ens interessa per poder ajudar-los, tal com ens diu Fantova (2000). És de gran ajuda si aquesta família compte amb un gran suport social de recolzament (família, veïns, etc.), així com també els serà útil formar part d’una associació, allà aprendran a afrontar diferents problemes des de les experiències d’altres famílies de fills amb discapacitat.

Per tant, resumint, és important, com a professionals:

• Promoure la integració de pares i mares dins associacions, on poden trobar aquest recolzament i ajuda d’altres pares i mares que viuen una situació semblant.

• Escoltar a les famílies i atendre les seves necessitats i demandes.

• No jutjar fets i respectar el ritme d’acceptació de cada membre de la família. És un procés lent, molts cops, i es tracte d’acompanyar-los i ajudar-los amb tot el que sigui possible.

• Tenir sensibilitat humana.

Aquest darrer aspecte, la sensibilitat humana, és un punt que em cridà molt l’atenció de l’article de Fantova (2000). Coses tan evidents i fàcils que, molts cops, no ens parem a pensar-hi i cometem errades.

L’autor ens facilita un seguit de consells, molt interessants, per millorar la nostra sensibilitat humana davant els pares i mares de fillets amb discapacitats, però aquests també poden ser aplicables a qualsevol família.

• És important no caure amb les generalitzacions ni amb els estereotips.

• Posicionar-nos estrictament en les nostres creences i sabers, sense donar l’oportunitat a que la resta de professionals i família donin la seva opinió. Això dificulta molt el diàleg com diu, però també dificulta molt que puguem arribar a acords pel bé d’aquesta persona.

• Tenir molt en compte que aquestes famílies són pares d’un nen o nena amb una discapacitat, amb aquesta discapacitat hi ha molts de sentiments que al no ser pares d’un fillet amb aquestes característiques ens consta d’empatitzar.

• És important no veure als pares com enemics, els quals no sempre estan amb desacord amb nosaltres.

És per aquest motiu que hem de tenir molt clar aquests errors o obstacles amb els que ens podem trobar, ja que una d’aquestes errades ens pot desvirtuar com a professionals i, el que és pitjor, pot destruir l’estat anímic d’una família. I com hem pogut llegir, és molt important l’actitud i el context d’aquesta família per tal que el fill/a amb discapacitat pugui desenvolupar el màxim la seva autonomia i capacitats.

No hem d’oblidar, en conclusió, la importància que esdevé per pares de família sentir-se acceptats i compresos, inclús amb aquells sentiments que els pugui avergonyir, i poder desfogar-se, ja sigui amb professionals com amb altres famílies de pares amb fillets de les mateixes característiques.